Posted in Música

Una Mica de Piano i Solfeig

Observem un teclat de piano:

Vicenç Llobet - Piano - Posició Mans

 

La tecla més central de color blanc és el “DO” i l’escala musical comença a partir d’aquesta cap a la dreta o cap a l’esquerra.

Les tecles de color blanc són els tons i les tecles de color negre són els semitons.

Cal observar que quan es comença per un “DO” venen dues tecles negres seguides, després un espai sense tecla negra i seguidament un altre conjunt amb tres tecles negres. La següent tecla blanca després del conjunt de les tres tecles negres és la que finalitza l’escala i ja comença un nou “DO”.

Profunditzant una mica més es pot dir que entre el “DO” i el “RE” existeix un semitò (tecla negra), entre el “RE” i el “MI” existeix un altre semitò (tecla negra) però entre el “MI” i el “FA” no existeix cap semitò.

Quan es fan sonar les tecles blanques, d’esquerra a dreta, del “DO” al “SI”, si es prem una tecla negra durant el recorretut, aquestes es diuen “sostinguts” i el que fan és incrementar mit to entre la tecla anterior blanca i la posterior blanca a la negra que s’ha premut. Tota aquesta teoria, girada al revés; és a dir, tocant l’escala al revés de “SI” a “DO”, quan es prem una tecla negra s’anomena “bemol”.

Un “MI” sostingut equival a prémer la tecla “FA” i un “FA” bemol correspon a prémer la tecla “MI”.

Una escala, sempre, és la que va del “DO” al “SI” i el “DO” central (anomenat “DO” 4), és la tecla d’on comença a tocar la mà dreta en tentit cap a la dreta i l’esquerra en sentit cap a l’esquerra.

Hi ha diferents mides de teclats en funció del nombre de tecles que tenen. Els grans pianos tenen 88 tecles però, hi ha altres pianos, electrònics per exemple, que tenen menys tecles. Funcionen exactament de la mateixa manera però amb menys octaves (una octava són 12 sons que van del “DO” al “SI” amb les seves corresponent tecles negres). Un piano amb menys tecles, no podrà reproduïr o fer sonar tantes varietats de sons).

A continuació es mostra on es troba el “DO” central per cada tipus de piano en funció del seu nombre de tecles.

Vicenç Llobet - Tecles d'un Teclat

Els dits tenen una numeració que cal aprendre ja que, en moltes partitures s’indica cada nota amb quin dit s’ha de tocar.

Vicenç Llobet - Numeració Dits Piano

Vicenç Llobet - Para Elisa

Com s’observa en l’anterior partitura hi ha notes (no sempre estarà en totes les notes d’una partitura) el número del dit amb el que s’ha de tocar la nota. Es tracta d’una simple ajuda cara a agilitzar i fer més còmodes els següents moviments dels dits i de la mà, a partir d’aquella nota que s’ha indicat que cal tocar-la amb un dit determinat.

Ritmes i durades de les notes

La durada de cada nota va per temps. Imaginem que es va prement la tecla del “DO” principal de forma seguida però mantinguent un temps igual entre polsació i polsació. A partir d’aquí, les diferents maneres de representar les notes en un pentagrama indiquen la velocitat en que s’han de prémer.

Comencem per veure les diferents representacions de les notes:

Vicenç Llobet - Tipus de Notes Musicals

Abans, però, diguem les coses bé català. Són “Rodones”, “Blanques”, “Negres”, “Corxeres” i “Semicorxeres” … n’hi ha d’altres però aquestes són les bàsiques.

Agafem com a referència el “DO” principal. Llavors definim que les “Rodones” duren 4 temps; és a dir, mentre dura el so d’aquesta nota, el “DO” principal es prem 4 vegades.

Les “Blanques” duren 2 temps; és a dir, mentre dura el so d’aquesta nota, el “DO” principal es prem 2 vegades.

Les “Negres” duren 1 temps; és a dir, mentre dura el so d’aquesta nota, el “DO” principal es prem 1 vegada.

Les “Corxeres” duren mig temps; és a dir, en el temps que dura el “DO” principal” aquesta nota es fa sonar 2 vegades.

Les “Semicorxeres” duren un quart de temps; és a dir, en el temps que dura el “DO” principal aquesta nota es fa sonar 4 vegades.

Observeu en l’esquema anterior com per exemple partint de la línia on estan definides les “Negres” com es representa la durada de les anteriors i les posteriors.

Compassos

Seguidament es comentaré els compassos de 2/4, 3/4 i 4/4. Els compassos serveixen per dividir les notes en diferents grups.

Compàs 2/4:

El número 2 vol dir que hi ha 2 negres.

El número 4 de sota indica que el cop, mesura bàsica, és una negra.

Compàs 3/4:

El número 3 vol dir que hi ha 3 negres.

El número 4 de sota indica que el cop, mesura bàsica, és una negra.

Compàs 4/4:

El número 4 vol dir que hi ha 4 negres.

El número 4 de sota indica que el cop, mesura bàsica, és una negra.

En el pentagrama, al final de cada compàs, es posa una barra vertical.

Vicenç Llobet - Compassos Pentagrama

Signes de Repetició

Aquests signes indiquen que s’ha de repetir una part del pentagrama i es representa amb els dos punts verticals i una barra vertical ampla i negra.

Vicenç Llobet - Repetició Estrofa

L’estrofa que es troba entre les dues barres verticals amb els dos punts és la que es repeteix i, un cop repetida, es continua cap endavant amb el pentagrama. Cal esmentar que, en l’exemple, si només hagués la darrera barra vertical, voldria dir que s’ha de repetir des del principi.

El Puntet

És un puntet es posa a la dreta de la nota a la que afecta i significa que li donarà la mitad de la durada de la nota en aquella nota en concret.

En el següent exemple es veu que una blanca té l’equivalència a 2 negres i que, una blanca amb “puntet” té l’equivalència a 3 negres.

Vicenç Llobet - Nota amb Puntet

Posted in Música

Què és la Música

Segons diuen és més senzill escoltar-la i reproduir-la que explicar-la o definir-la. Tothom entén què és la música, però quantes persones podrien descriure en paraules quines són les seves característiques essencials o tot allò que li dóna sentit?

El terme música té el seu origen en el llatí, de la paraula “musica” que, també deriva del terme grec “mousike” i que fa referència a l’educació de l’esperit al que era col·locat sota l’advocació de les muses de les arts.

Es pot dir que la música és l’art que consisteix en dotar als sons i els silencis en una certa organització. El resultat d’aquest ordre resulta lògic, coherent i agradable a l’oïda.

Existeixen diversos principis que permeten porta a terme aquesta organització dels sons i dels silencis. L’harmonia, la melodia i el ritme, per citar tres elements, són qüestions que es tenen que tenir en compte a l’hora de generar música.

El que fa un músic, ja sigui professional, aficionat o, fins i tot improvisat, és tractar de generar alguna sensació en l’oient. La creació musical estimula la percepció de l’ésser humà i pot des de entretenir a la persona fins a aportar algun tipus d’informació.

Quan un cos vibra, produeix un moviment que modifica la pressió i es transmet per l’aire, podent ser captat per l’oïda. Això és, sense més, un so. Quan no hi ha so, es troba el silenci (que, a diferència del que un pot pensar, mai pot ser absolut degut a l’existència de l’atmosfera).

La música, en definitiva, consisteix en combinar sons i silencis. Els sons, al mateix temps, poden ser infinits, ja que és possible treballar amb innumerables variacions de durada, intensitat, alçada i timbre.

La música és un art que acompanya la vida de l’ésser humà des dels inicis de la història. Segons expliquen certes teories el seu origen va tenir lloc a partir d’intentar imitar els sons que existien a la natura i sons provinents de la part interna de l’ésser humà, com el batec del cor. Els descobriments que s’han fet al voltant d’aquest art demostren que ja existien conceptes d’harmonia en la música de la prehistòria.

Amb el pas del temps es van desenvolupar centenars de teories per explicar el sentit de la música, el que ningú ha pogut explicar amb certesa és què tenen els sons que poden tocar-nos el sistema nerviós i emocionar-nos a punts que ninguna altra cosa pot fer-ho. La música té per tant molt de misteri, de màgia i presenta per a nosaltres un món que no som totalment capaços de comprendre però al que hi arribem una i altra vegada de forma irremissible.

Molt més que un art

La música no és només un art al qui moltes persones recorren per omplir la seva vida de felicitat, també existeixen accions terapèutiques que utilitzen la música com element, la musicoteràpia és una d’elles. Consisteix en una aplicació científica del so, la música i el ball a través d’un tractament que intenta integrar el cognitiu amb l’emocional i el motriu que allibera els mals sentiments i permet trobar-se amb l’energia pròpia de cada ésser, ajudant a millorar la comunicació, l’expressió individual i la integració social. La musicoteràpia s’utilitza en casos de malaltia o disfuncionalitat física o social, per a que un individu es rehabiliti i reeduqui emocional, intel·lectual i motriument.

La música amb els seus sons posseeix tres components que la fan única: el sonor, el temporal i l’intel·lectual. El sonor es troba representat pels sons units d’una forma específica, el temporal té que veure amb el moment puntual en el que tenen que ser representats i executats els sonis i l’intel·lectual té a veure amb la influència que pot causar un determinat moviment sonor en un individus, influenciant en el seu estat d’ànim i modificant a través d’ell altres aspectes de la seva vida

Possiblement en la comprensió d’aquests tres components a fons estigui la resposta que busquem, el per què tenim aquesta increïble necessitat de fer o escoltar música.

Posted in Música

Música

A través d’aquesta secció es pot accedir a continguts relacionats amb la música.

Què és la Música

Una Mica de Piano i Solfeig